Parkinson
 |
| Fig 1: Dr. James Parkinson |
Només el 1880, es parla per primera vegada de rigidesa associada a la Paràlisi agitant. Jean-Marie Charcot (1825-1893), neuròleg francès, pare de la neurologia clínica, la va descriure, després d'explorar meticulosament als seus pacients, va ser ell qui la va batejar com "Malaltia de Parkinson".
Charcot va notar que alguns pacients disminuïen els seus símptomes després
de llargs viatges en carruatge , va recomanar i va inventar una cadira de mans
en què el pacient havia de ser gronxat. De la mateixa manera va idear un arnès
amb el qual el pacient havia de ser penjat i gronxat en l'aire , indicant en
altres ocasions l'ocupació d'estímuls elèctrics.
Édouard Brissaud (1852-1909), va suggerir el 1894 que la paràlisi agitant podia ser deguda a una lesió vascular en la substància negra, al relacionar un tuberculoma (formació pseudotumoral d'origen tuberculós) d'aquesta zona amb la simptomatologia que havia tingut el pacient. D'aquesta manera rebutjava les teories que li adduïen una causa muscular o la consideraven neurosi.
El 1913, un patòleg alemany de nom Friederich Lewy (1885-1950) va descobrir en el citoplasma de pacients morts amb Parkinson la presència d'una estructura arrodonida que es tenyia de rosat i va suposar que podia ser un marcador per a la patologia. Se li va denominar "Cos de Lewy" i es va descobrir que contenia proteïnes com la parkina, ubiquitina i alfa-sinucleina, aquesta última codificada per un gen del cromosoma 4.
El suec Arvid Carlsson el 1956 va establir que la noradrenalina i dopamina (no reconeguda en aquest temps com a neurotransmissor) estaven reduïdes. Carlsson va sostenir que la dopamina era un neurotransmissor i la simptomatologia parkinsoniana es devia a la seva disminució, i l'any 2000 se li va concedir el Premi Nobel de Fisiologia.
Es va demostrar que els cervells parkinsonians tenien entre 80 a 90 % menys dopamina, deduint que la seva administració podria alleujar els símptomes dels malalts i injectà Dopa (hidroxifenilalanina) amb resultats espectaculars.
Édouard Brissaud (1852-1909), va suggerir el 1894 que la paràlisi agitant podia ser deguda a una lesió vascular en la substància negra, al relacionar un tuberculoma (formació pseudotumoral d'origen tuberculós) d'aquesta zona amb la simptomatologia que havia tingut el pacient. D'aquesta manera rebutjava les teories que li adduïen una causa muscular o la consideraven neurosi.
El 1913, un patòleg alemany de nom Friederich Lewy (1885-1950) va descobrir en el citoplasma de pacients morts amb Parkinson la presència d'una estructura arrodonida que es tenyia de rosat i va suposar que podia ser un marcador per a la patologia. Se li va denominar "Cos de Lewy" i es va descobrir que contenia proteïnes com la parkina, ubiquitina i alfa-sinucleina, aquesta última codificada per un gen del cromosoma 4.
El suec Arvid Carlsson el 1956 va establir que la noradrenalina i dopamina (no reconeguda en aquest temps com a neurotransmissor) estaven reduïdes. Carlsson va sostenir que la dopamina era un neurotransmissor i la simptomatologia parkinsoniana es devia a la seva disminució, i l'any 2000 se li va concedir el Premi Nobel de Fisiologia.
Es va demostrar que els cervells parkinsonians tenien entre 80 a 90 % menys dopamina, deduint que la seva administració podria alleujar els símptomes dels malalts i injectà Dopa (hidroxifenilalanina) amb resultats espectaculars.
En les dècades següents, s'han assajat diferents compostos, però la L-Dopa o les seves combinacions segueix sent el pilar terapèutic.
En els últims lustres a causa dels efectes col·laterals de la L-Dopa, l’elevat cost del tractament medicamentós i el progrés de la neurofisiologia a portat a investigar en procediments quirúrgics o tractaments com talamotomies, palidotomíes, implant de teixits, estimulació profunda i
Radiocirurgia, procediments vigents, els resultats són contínuament avaluats.
El 1980 a Holanda, J.W.S. Van Der Wereld, un horticultor holandès portador de la Paràlisi agitant, li va donar el nom "Dr. James Parkinson" a una tulipa blanca i vermella que havia desenvolupat personalment, la qual va ser premiada en una competència internacional, convertint-se en el símbol mundial del Parkinson.
 |
| Figura 2: Tulipa Dr. James Parkinson |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada